"Cases perdudes en la memòria" de Madola

Exposició de ceràmica de Madola (Barcelona, 1944), pseudònim de Maria Àngels Domingo Laplana, és una ceramista, escultora, pintora i artista polifacètica, establerta a Premià de Dalt. És coneguda per les seves peces de formes orgàniques que conjuminen els elements d'arrel tradicional - amb la traça de l'ofici i l'obrador - amb l'art més contemporani i conceptual. Va treballar amb el ceramista i escultor Josep Llorenç i Artigas de qui, juntament amb altres ceramistes com Antoni Cumella i Serret en foren referents. Ha fet exposicions individuals i col·lectives arreu del món, té obra permanent en diversos museus i també obra de gran format en l'espai urbà. Tal com ens explica la pròpia artista: «L’home té la necessitat profunda d’imitar i reproduir les coses que l’envolten, establint un diàleg amb els objectes, reproduïts a escala diferent de la real, i apropiant-se de la seva essència. Crear una imatge, una semblança amb qualsevol objecte, significa establir una relació entre el creador i la creació; i el resultat és una realitat imaginada entre el món personal i el món físic. Ja he comentat en alguna ocasió que em sento arquitecte frustrat i que mantinc un diàleg constant amb l’arquitectura. Per això sento la necessitat de pensar a l’espai que m’embolica, i intento apropiar-me metafòricament dels espais que, al llarg de la meva vida, he anat coneixent i que han estat un mitjà per explorar el meu món interior. Cases perdudes en la memòria és el record d’aquestes realitats imaginades entre el meu món i el món real. Són cases del meu cervell que difuminen imatges, les entremesclen en un ordenat desordre, per intentar arribar a l’essència, reduint proporcions, fragmentant-les, canviant l’escala, usant formes molt elementals. Són parets, deixants, clots, cases de terra cuita, cases de l’ànima, cases perdudes en la memòria, producte de la meva imaginació en un joc ambigu de realitat i ficció.»